Articles

Articles

LA FINESTRA

Casa Jaume de Roca - Arxiu Històric Escaldes-Engordany
Projecte de Rehabilitació any 2000
Fotografia: Josep Vilaplana

Corba tancada

Què no donaria, per una finestra

amb vistes al mar. Tot,

anys de vida, llum a casa,

menjar, vestit, hores de lleure i de son, 

un braç, una cama.

Tot, ho donaria, per una finestra

amb vistes al mar. Tot

llevat d'una sola cosa:

la meva nua, grisa, particular

finestra sense vistes al mar.

 

CÈLIA SÁNCHEZ-MÚSTICH (Barcelona,1954)

Fem una volta?

Les tecnologies constructives del passat són tan vàlides com les actuals o les futures, només cal saber com i quan aplicar-les. Sembla evident que com més alternatives tinguem a l’abast més ajustada serà la nostra resposta a les actuals necessitats edilícies. En aquesta direcció la volta és un sistema tradicional a vindicar del que a continuació expliquem la nostra experiència.

 

VULL CONTINUAR LLEGINT

L'AVINGUDA DE LA LLUM

En la dècada dels cinquanta del segle passat ja es veia que la indústria del turisme tindria una gran rellevància econòmica. En el nostre país els efectes beneficiosos del turisme eren un fet a l’estiu, sobretot en el vessant comercial, però no a l’hivern, on les activitats de neu tot just estaven en les beceroles.

 

VULL CONTINUAR LLEGINT.

LA VIDA QUE DONA LES VOLTES

Per Martin Heidegger1 som en la mesura que habitem. Ser a la terra com a mortals significa: habitar. És el que fem cada dia, és la nostra quotidianitat, és: habitual. Hem transformat el món segons les nostres necessitats i per disposar d’ambients controlats hem aixecat edificis.

Les construccions configuren el nostre entorn existencial i quan, a banda de cobrir les demandes funcionals, atresorem valors estètics parlem d’arquitectura. El valor expressiu d’un edifici ens arriba per la vista a través de la forma, la textura i el color2. Es tracta de variables plàstiques que si sintonitzen amb els nostres gustos ens deixaran una marca indeleble, quelcom que recordarem amb satisfacció.

    

 

 

 

 

 

 

 

Vista des de la Rocca Scaligera a Sirmione; península sobre el llac de Garda a la província de Brescia (dibuix del 2015). Cúpules rosades de l’església de San Giovanni degli Eremiti a Palerm, Sicília (dibuix del 2008). Les dues representacions són exemples d’edificacions que retenim en la memòria amb delit pel fort efecte estètica que desperten.

 

Passat el rigor purista del Moviment modern hem tornat a gaudir de l’expressivitat de la construcció tradicional. L’enginy en la utilització dels materials naturals -o poc manipulats- a través de tècniques afinades generació rere generació no deixen de sorprendre’ns al resoldre hàbilment les exigències estructurals i formals amb pocs elements. En els cas de les voltes ens meravella com es pot sostenir un soler dibuixant una fina closca enganxant una rajola darrera una d’altra.

Es tracta d’una tècnica manual que necessita personal experimentat: el mestre de voltes. Cada mestre té la seva forma de fer, que evoluciona d’una feina a una altra i, en conseqüència, no hi ha cap volta igual per molt que comparteixin dimensions i requeriments estructurals. Això és el que les fa úniques, la mà del mestre. La tria i combinació de les diferents tonalitats de la rajola -encara més accentuada si és de factura manual-, el gruix i execució de la junta o el dibuix de la cara visible de la volta3 assoleixen, en mans del mestre, qualitats sensorials que ens transmeten una forta impressió estètica, quelcom que ens revitalitza, quelcom que, en definitiva, ens dona vida.           

Signatura de l’autor, el mestre de voltes valencià Salvador Gomis.

       

Vista de la nova volta de l’hotel Rosaleda tot just acabada amb la suggestiva textura i variació cromàtica.

   

El mateix Salvador Gomis, amb la col·laboració de Salvador Tomás (Universitat Politècnica de València), fent una paella com a bandera de la volta, tal com feia Rafael Guastavino quan tancava una comanda. Davant d’ells la rajola signada per part dels tècnics implicats en l’obra que quedarà com a càpsula del temps en l’extradós de la volta.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          


1 “Construir, habitar, pensar”, Conferències i articles, Madrid, 1994.

2 Al nostre entendre ningú ha explicat millor la construcció arquitectònica que els professors J. L. González Moreno-Navarro, A. Casals i A. Falcones de Sierra en l’obra en tres toms “Les claus per a construir l’arquitectura” (Barcelona, 2001)  de la que ens declarem deutors.

3 Per a una aproximació en l’execució de les voltes podeu repassar els anteriors escrits:  El secret amagat de l’Hotel Rosaleda: les voltes de maó de pla  i  Fem una volta?

VALOR

 Sant Cerni de Nagol. Fotografia: Josep Vilaplana

Considero un valor cada forma de vida, la neu, la maduixa, la mosca.

Considero un valor el regne mineral, l'assamblea dels estels.

Considero un valor el vi mentre duri el menjar, un somriure involuntari, el cansament del que ho ha donat tot, dos vells que s'estimen.

Considero un valor allò que demà no valdrà res i allò que avui encara val poc.

Considero un valor totes les ferides.

Considero un valor estalviar aigua, reparar un parell de sabates, callar a temps, acudir a un crit, demanar permís abans de seure, mostrar gratitud sense recordar de què.

Considero un valor saber on és el nord en una habitació, saber el nom del vent que està secant la roba.

Considero un valor el viatge del vagabund, la clausura de la monja, la paciència del condenat, qualsevol que sigui la seva culpa.

Considero un valor l'ús del verb estimar i la hipòtesi de que existeixi un creador.

Molts d'aquests valors no els he conegut.

 

Erri de Luca: Sola ida. Poesia Completa. (Traducció pròpia)

LA REHABILITACIÓ DEL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC: SENSIBILITATS I COMPETÈNCIES

La rehabilitació del patrimoni arquitectònic: sensibilitats i competències.

"És prohibit desfigurar els ornaments externs d’edificis privats amb afegits moderns i malmetre les construccions històriques d’una ciutat important per raons de cobdícia, per afany de lucre. Així doncs, il·lustres alteses, quan vegeu que amb astúcia s’ha desfigurat un ornament, tot perjudicant-ne l’aspecte exterior, manareu que sigui restaurat...”

Edicte de l’emperador romà Teodosi I dictat el 17 de juliol de l’any 389

 

“La rehabilitació del patrimoni arquitectònic: sensibilitats i competències".

Aquesta frase amaga una contradicció que, tot i l’errata, ens serveix per fixar un principi bàsic: Els monuments no es rehabiliten, es restauren. La resta del parc construït sí.1

Un edifici obsolet pot ser modificar interior i exteriorment, transformat, ampliat i fins i tot enderrocat  a voluntat de la propietat.  Un monument no.2

Aquest aclariment és important perquè mentre que la rehabilitació té com a fi la recuperació funcional de l’edifici sense més pretensions  la restauració cerca conservar els valors monumentals del mateix on la recuperació funcional és com a molt un medi i mai un fi. 

La salvaguarda de la identitat i l’autenticitat 3 del patrimoni és la fita. Programes, usos, lluïments professionals queden condicionats al respecte pel monument.

 

Com cal, doncs, intervenir en un be arquitectònic?

Primer: cal conèixer l’edifici, la seva vida, la seva evolució, les seves vicissituds. Un estudi històric rigorós previ es bàsic i ineludible.

Cal saber com és, de quins materials està fet, amb quines tècniques s’ha construït.

Saber en quin estat de conservació es troba, si les patologies són noves o antigues,  si estan estabilitzades o no. En aquest punt és essencial la presa de dades experimental, els testimonis, l’anàlisi químic, les proves de càrrega, etc.

Aquesta fase de diagnosi és clau per la comprensió de les patologies del monument però requereix el seu temps. L’evolució d’una esquerda és quelcom que necessita com a mínim un any d’estudi, cal creuar dades climàtiques, tèrmiques, higroscòpiques amb les mesures de la fissura a través de les diferents estacions per completar cicles anuals, només així es podrà saber el comportament de les patologies. Això obliga a tenir en funcionament un programa d’instrumentalització dels edificis abans de pensar en intervenir.

Segon: cal entendre el bé. Els edificis històrics es comporten radicalment diferent als moderns i per tant tenim que canviar de xip  per comprendre’ls millor.

Estem davant d’estructures isostàtiques i no hiperestàtiques, deformables i no rígides, heterogènies i no homogènies, massives i no lleugeres, permeables i no impermeables,  estructures travades i no porticats, anisòtropes, hidroscòpies, de gran inèrcia,  etc 4.

Les esquerdes i els desploms formen part intrínseca dels sistemes constructius històrics i no tenen perquè ser rellevants. En un edifici modern aquestes patologies son inadmissibles.

Com es pot intuir la barreja de sistemes constructius tradicionals i contemporanis és molt problemàtic.

Tercer: cal formació. Per poder aprofitar les dades obtingudes, saber què s’ha fet i què s’ha dit en aquest camp 5. Conèixer els principis bàsics de la restauració: la distingibilitat entre les integracions i les parts originals, la reversibilitat de la intervenció, l’autenticitat expressiva, la mínima intervenció, la compatibilitat entre materials, el respecte per la pàtina, etc.

Saber de les diverses teories: restauració arqueològica, estilística, romàntica, filològica, historicista, crítica, integral, objectiva, etc.

De les cartes de restauro : Atenes 1931, Venècia 1963, Florència 1981, Toledo 1986, Nara 1994 Carta Docomono 1990, Carta europea dels monuments moderns 1991, etc.

De Les Convencions i declaracions internacionals:La Haia 1954,Londres 1969, Paris1970,1972 i 1993, Amsterdam 1975, Nairobi 1976, Roma 1983, Granada 1985, Washington 1987, Nàpols 1994, etc.

De l’ obra i el pensament de: Violet-le-Duc,  Raffaele Stern, Giuseppe Valadier, Jhon Ruskin,  Elies Rogent, Vicente Lamperez, Jeroni Marorell, Cesar Martinell, Camillo Sitte, Camillo Boito, Cesare Brandi, Chafon, Paolo Marconi , Paul Philippot, Giovani Carbonara, etc.

De les experiències: d’Urbino, Bolonia, de l’escola di restauro di Roma, de l’instituto Centrale di Restauro de Roma, de l’Institut  Getty, del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona perquè no dir-ho, del Servei Recerca històrica del Ministeri de Cultura, etc.

Tanmateix és necessari tenir coneixement dels problemes patològics habituals, la seva evolució i reparacions i  els materials més adients per portar-los a terme.

Estem parlant de sistemes constructius mil·lenaris quins comportaments són perfectament coneguts i documentats en infinitat d’estudis i publicacions científiques, per tant són previsibles i quantificables 6. A diferència dels materials moderns que per la seva proximitat encara ens sorprenen amb noves patologies, com ara l’al.luminosis, piritosis, microfisuració i les que vindran.

Cal doncs, que en la fase d’intervenció tots els agents implicats estiguin  formats i  amb  provada experiència en aquest camp.

Estem parlant d’un legat col·lectiu de valor històric-artístic, social i fins i tot emocional del qual cal garantir la seva continuïtat, per tant, la transcendència de l’acció obliga a emprar les persones més apropiades en cada cas.

Concretament, pel que fa als tècnics que intervenen en el patrimoni, cal que siguin conscients de la transcendència del seu treball, que facin un anàlisis rigorós de l’edifici, que encertin amb la diagnosi exacte amb les dades obtingudes i que, dins de la  seva llibertat creativa, trobin una resposta eficaç, correcta i directa defugint de protagonismes i floritures.8  Deixant la intervenció perfectament documentada i justificada  a l’igual que el seguiment  posterior de la bondat de la mateixa.

Per últim és necessari un treball de custòdia del bé amb el seguiment de l’evolució de l’edifici restaurat a través de la  verificació de les actuacions mitjançat recollida de dades,  la divulgació científica del resultats així com la definició de  programes de prevenció i manteniment de l’edifici.

No voldria acabar sense recordar una premissa prèvia, i que per òbvia no és menys important, com és l’obligació ètica que tenim, com a professionals de l’arquitectura, de fer una  defensa activa i decidida de l’obra remarcable dels nostres predecessors. Només si salvaguardem les obres interessants del passat podrem aspirar a que reconeguin les nostres.

En definitiva, el patrimoni arquitectònic forma part de la història de tots i per tant ens interessa a tots. Per això, la conservació és un problema de cultura en el sentit ampli de la paraula, de preparació, de capacitat professional, de gust i de sensibilitat no solament estètica, sinó ètica, política i social.

 

CONFERÈNCIA EMMARCADA DINS EL CICLE PATRIMONI EN PERILL
 

Enric Dilmé, doctor-arquitecte

Màster en restauració de monuments

Postgrau en Anàlisi estructural i tecnologies de la intervenció arquitectònica

Postgrau en rehabilitació d’edificis de vivendes

Professor convidat del Màster de Restauració de la UPC 1996-03.


1 Des de que als anys 70 els moviments socials defenen el mot rehabilitació com a procés de recuperació dels centres urbans.  La seva utilització s’ha contraposat al terme restauració. Es creu poder afirmar que els grans monuments es  restauren mestre que els menors requereixen un acte de rehabilitació entesa com a forma simplificada i menys exigent de restauració. Amb l’ús indegut i pervers del terme rehabilitació es cerca sovint l’aprofitament lucratiu als valors patrimonial culturals.

En la conferència de clausura del Màster de Restauració de Monuments de la UPC  del curs 1995-6 i publicada en el núm.6 de la revista LOGGIA el doctor Giovanni Carbonara professor de la Universitat degli Studi di Roma “La Sapienza” va dir en relació al terme rehabilitació :... En realitat ens trobem davant una concepció instrumental i grossera de la restauració incapaç de considerar-se com fonament d’una nova metodologia, es més aviat una pseudo-teoria que està deixant pel camí una gran quantitat  d’equívocs...Aquest ús impropi i distorsionat del terme cobraria sentit només si es refereix a preexistències de mer color econòmic i d’ús i no cultural.

2 En la mateixa conferència el Doctor Carbonara diu:

La paraula monument deriva del llatí moneo entesa en el sentit de recordar. De fet des de l’antiguitat el terme  monument s’ha superposat al de document. Qualsevol testimoni del passat constitueix un document i per tant monument per la seva  sola antiguitat independentment de l’època que fou concebut o del caràcter més o menys artístic, de la seva excepcionalitat per la seva dimensió, importància o emergència en el panorama urbà.

3 L’autenticitat, espina dorsal de la Carta de Venècia, ha estat àmpliament debatuda, especialment des del Congrés Internacional de la Unesco sobre la Conservació de la pedra (París 1993), el Col·loqui de Nàpols 1994 fins a la Carta de Nara de 1994. Queda clar que aquest concepte no és tant sols un valor sinó una condició inherent a la consideració de patrimoni.

4 A tall d’exemple, cal recordar, que de les tres possibles causes de variació de forma, la rigidesa mecànica, els moviments tèrmics i la retracció, en comparació als tradicionals els materials actuals augmenten considerablement. Així, mestre una obra de fàbrica normal té un mòdul de Young d’uns 50.000 kg/cm2, l’acer multiplica per 40 aquesta quantitat i el formigó per 4, a més de tenir coeficients de dilatació de l’ordre del doble o del triple respecte a l’obra de fàbrica.

5 Per major informació sobre el tema recomanaríem la versió resumida del projecte docent presentat al concurs-oposició  per l’obtenció de la plaça de professor titular de la Universitat de Granada de Història i teoria de la restauració artística de Mª José Martínez Justicia  publicada 2001 per l’editorial Tecnos del grup ANAYA a suggeriment del tribunal del concurs, per entendre que cobrim un important buit davant de la manca de bibliografia sobre el tema editada en castellà.

6 Una informació seria sobre els aspectes teòrics i sobre la praxis de la restauració es poden trobar en les publicacions i revistes especialitzades, com la memòria que publica periòdicament el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, la revista “LOGGIA” publicada per la Universitat Politècnica de València, les revistes italianes “ANATKH” (Florència),” Materiali e Strutture” (Roma), “Palladio” (fundada per Giovannoni, Roma), “Tema” (Milà), “Restauro” (Nàpols), Bulletin de l’Institut Royal du Patrimoine Artistique (Bruxelles), Denkmalpflege in Baden-Wüttemberg (Stuttgar), Jahrbuch der Bayeriques de la France (Paris), Sudies in Conservation (Londres).

7 És evident que no hi ha punt de comparació entre les tècniques constructives tradicionals àmpliament avalades per la història i les contemporànies, tant es així, que cal evitar la “contaminació” de les fàbriques històriques.  José Luís González en l’article “El nostre patrimoni arquitectònic local: conservació i autenticitat” publicat a la Revista l’Informatiu  núm.196 assegura: “Ja sabem, i cada cop ho estem patint més, que el formigó armat és una de les fàbriques més efímeres de la història de la construcció. Sens dubte, si jo restauro o reforço amb formigó armat un edifici, que m’ha arribat a mi amb tres-cents, quatre-cents anys al seu damunt, estic signant  la  seva pena de mort en un termini de cinquanta anys o vint si queda a la intempèrie. Serà aquest el llegat que el segle XX donarà a les generacions  futures?”.

8 La manca de preparació, mètode o fins i tot de serietat, fa que sovint sigui generalitzable  l’afirmació recollida sosté en  la carta anònima dirigida al diari The Times i publicada el 4 de gener de 1919 arran de la  restauració del monument megalític de Stonehengerma “...la restauració és amb freqüència pitjor que la ruïna, la qual, com a mínim, té una certa grandiositat que és seva pròpia.” Ignacio Represa en l’article “La expresión plàstica de la degradació” recollit en el llibre RESTAURACIÓ arquitectònica. II editat en 1998 per la Universitat de Valladolid.

 

DEL VELL I DEL NOU: COM ELS FEM COMPATIBLES?

Del vell i del nou: com els fem compatibles?

Quan mirem de reüll el segle que hem deixat enrere no podem negar que al país se li ha donat la volta com un mitjó. D’una societat petita, tancada i amb una economia quasi de subsistència s’ha passat, en poc més de mitja centúria, al major centre terciari del Pirineus, a rebre milions de visitants i a gaudir d’un nivell de vida inimaginable pels padrins. Tot i que la metamorfosi ens deixava la sensació d’haver perdut algun llençol, l’ímpetu expansiu ens feia passar de puntetes sobre les renúncies que comportava. L’actual crisi de model ens obliga a repensar entre altres la nostra relació amb el medi i, dintre d’ell, amb el marc de la vida de tots i de cadascú: el patrimoni construït. No obstant, del menyspreu anterior podem caure, com està passant a altres llocs, a l’extrem oposat, és a dir, a la hipertròfia patrimonial, amb la veneració acrítica de tot tipus de construcció o a la museïtzació sense vida dels nuclis antics. Cercar el punt d’equilibri no és fàcil però ens podem recolzar en la reflexió que Europa fa dècades que va encetar i que pot servir-nos per trobar-hi el nostre camí.

UNA BREU ULLADA HISTÒRICA.

Com s’ha pogut intuir l’aparició de nous conceptes culturals no deixa de ser sovint símptoma de la percepció de renúncia que els canvis estructurals han generat històricament en l’esdevenir de les societats occidentals. Invencions culturals com ara la de monument, patrimoni històric o paisatge i les disciplines que han generat com ara la restauració monumental, l’urbanisme o el paisatgisme no es poden dissociar dels canvis, tan material com mental, derivats de les revolucions burgesa del XVIII, industrial del XIX o electrònica del segle XX.

Quan en el set-cents se senten a Europa les primeres veus d’alarma contra la destrucció dels edificis significatius del passat, la burgesia, com a emergent classe dominant, afegirà als respectats valors d’antiguitat i commemoratiu de l’Antic Règim, els estètics per afegir el culte al monument a la formació de la nova superestructura. En tot cas, la lluita per la salvaguarda del patrimoni es limitarà als edificis singulars de l’alta cultura, sense tenir en consideració el teixit que l’envoltava ja que per a ells, la ciutat no existia com a objecte patrimonial autònom.

L’era industrial portarà un ràpid augment de les ciutats, una creixent diversificació dels d’usos, una gran acceleració dels intercanvis de matèries i persones i, no cal oblidar, la mercantilització del sòl -que deixa de tenir un valor d’ús, lligat a la nissaga familiar, a tenir un valor de canvi, és a dir, a ser una mercaderia-. L’urbanisme fundat per Ildefons Cerdà estudiarà metòdicament la superposició de les necessitats de la nova societat al territori i, per oposició, donarà rang d’objecte històric a la ciutat tradicional, però, tot i reconèixer la seva singularitat, la veurà com quelcom obsolet que obstaculitza les noves i expansives formes d’urbanització.

Les avantguardes de principi del segle XX accentuaran els valors romàntics d’individualisme, subjectivisme, devoció pel geni i adoració pel nou, donant aire al capitalisme de la burgesia triomfant. La mobilitat moderna estendrà la ciutat per arreu, difuminant els límits, absorbint la natura, creant buits i discontinuïtats en un teixit quasi il·limitat. La urbanització ja no s’atura en l’inicial escala ciutadana i abastarà la totalitat de l’espai físic amb complexes interrelacions de xarxes territorials que dibuixen territoris funcionals però, com apuntarà Camillo Sitte, sense que la vessant estètica tingui cabuda i, menys encara, la ciutat històrica que passa a ser un nòdul marginal perfectament prescindible.

Sense anar més lluny, l’admirat Le Corbusier i els seus companys del CIAM, ho van tenir clar des del principi: calia començar de zero arrasant el vell París. El famós Plan Voisin de 1925 cancel·lava tot rastre de ciutat històrica i el substituïa per imponents gratacels connectats, això sí, per amples vies ràpides. En un gest de magnificència es deixava dempeus algun monument sense més criteri que servir de fita urbana apuntant ja l’actual veneració pel gurú i la icona arquitectònica. La influència de les patums del Moviment Modern en les posteriors generacions d’arquitectes va ser un llast molt difícil de superar i, per tornar al cas francès, no serà fins l’any 1962, en plena crisi dels postulats de l’arquitectura moderna, que apareix la llei Malraux sobre sectors protegits com a mesura d’emergència per aturar l’hemorràgia.

Finalment el monument i el teixit urbà que li dona suport era vist com quelcom unitari (tot i que l’embolcall, edifici per edifici no tingués gran interès arquitectònic) que calia preservar conjuntament com un tot, però per contraposició al menyspreu precedent, les tendències conservacionistes lliscarien cap a un tractament arqueològic del patrimoni, és a dir, com si la ciutat tradicional fos un fòssil sense vida. Sorgeixen així les ciutats museu on els edificis esdevenen mers decorats de parc temàtic i on la població autòctona no pot resistir l’empenta dels negocis d’allotjament i entreteniment turístic. De nou, s’estava equivocant el tret, aquest cop per excés.

UN BRI D’ESPERANÇA: VECCHIE CITTÀ ED EDILIZIA NUOVA.

Afortunadament la sortida de l’atzucac la va apuntar Gustavo Giovannoni amb el llibre “Vecchie città ed edilizia nuova” al demanar el retorn a les dades topogràfiques i climàtiques, i sobre tot, a comptar amb la gent, és a dir, a tot allò que l’efervescència egocèntrica del Moviment Modern havia marginat. Com bé explica l’arquitecte italià calia més humilitat per tornar a estudiar els savis exemples del passat com a base per projectar les noves urbs. En aquest sentit la ciutat tradicional, arrelada al lloc, és sens dubte una eina heurística ineludible. Per altre costat, la seva articulació amb la nova ciutat, no era possible si, a banda de tenir-la com una realitat històrica no se la considera un element viu i amb projecció de futur. Calia articular les diferents escales del planejament des de la territorial a la local passant paulatinament d’unes regles d’ordenació a unes altres a mida que es canviava d’escala i sempre sobre la base de la pròpia raó interna.

L’estudi morfològic de les ciutats tradicionals ens donen doncs els criteris per actuar-ne. Les pautes d’assentament, d’articulació, de diferenciació, de composició, o de relació de la parcel·la amb els vials hi són a la vista de tothom, només cal l’esforç d’analitzar-los sense apriorismes, sabent que no hi ha fórmules universals i que, en cada cas, cal començar de nou recolzant-se en estudis interdisciplinaris. Amb una compressió del funcionament i materialització del teixit existent es pot generar treballs de recomposició, de reintegració o de buidat per revifar la ciutat tradicional i, alhora, crear nova arquitectura des de les regles d’organització i proporcions assentats per la tradició. Sense aquest treball previ, complementat necessariament amb una bona sensibilitat arquitectònica, no és possible integrar el vell i el nou ni fer una transició pausada entre els llocs de relació de les velles ciutats i els espais cinètics de les noves zones urbanes i, encara menys, superar les estranyes modernitats o els carrinclons pastitxos que trufen els nuclis antics.

Però, no ens equivoquem. Tota aquesta teoria patrimonial no serà acceptada per imposició normativa sinó, sense cap mena de dubte, a través de polítiques de recolzament a l’activitat local, de prestigiar els centre històrics, de compensar a la població autòctona donat el cas, i sobre tot, a còpia de fer molta pedagogia.

 

Bibliografia

CERDÀ, Ildefons. Teoría general de la urbanización, Madrid [1867], Instituto de Estudios Fiscales, Madrid, 1968-1971.

LE CORBUSIER. Principios de urbanismo, Paris [1957], Ariel, Barcelona, 1989.

GIOVANNONI, Gustavo. Vecchie città de edilizia nuova, Unione tipografico-editrice, Torino, 1931.

SITTE, Camillo. Construcción de ciudades según principios artísticos, Roma [1889], Canosa, Barcelona, 1926.

 

 

Enric Dilmé Bejarano, doctor arquitecte. Màster en Restauració Monumental.

Article publicat a la revista PORTELLA tardor 2011

Pàgines